Després de l'insofrible pastelada cristianizant que va ser aquell "Grand Design", em vaig negar rotundament a escoltar res més d'aquesta gent en alguns anys.
Ara ens ha arribat aquest "Solitaire", que deu ser com s'han quedat després de que els no fans hàgim passa t d'ells, i els seus fans més acèrrims hagin mort d'avorriment. I sembla que han après lleugerament la lliçó, potser si rebusquem entre les lletres trobarem el doble sentit que vulguem, però almenys ja no supuren ànims d'evangelització per totes bandes.
Tampoc no és que hagin evolucionat de forma exagerada o que aquest metall simfònic deixi de ser tan previsible com un guió fet a mida per a en Van Damme, però la música pren un xic més de força, les melodies són força menys exageradament enganxoses, i els omnipresents cors de gent extremadament feliç passen a prendre el seu lloc en un disc, que és el d'emfatitzar moments concrets que cal realçar.
Podem tornar a escoltar la música d'Edenbridge, podem tornar a mirar la Sabine amb males intencions vagament dissimulades, ara dependrà que cada un consideri si les bandes que escolta han d'evolucionar i/o adaptar-se als temps que corren, o amb què sonin sempre igual ja els val.

Lluís