Difícil de descriure i difícil de digerir. La veritat és que aquest podria ser el taló d’Aquiles de la majoria dels discs de metal progressiu que passen per les nostres mans, però no per això deixarem de descriure-ho quan aquest és el principal “handicap” d’un grup. O projecte com és el cas, doncs aquí es desglossen les idees d’Unai Rubio que ha imitat al nostre admirat Peter Tägtgren en els seus propòsits amb Pain.
La diferència entre l’un i l’altre és la capacitat del suec per a connectar amb el gran públic. Unai encara està lluny d’adquirir aquesta virtut que pocs arriben a obternir, però al seu favor està la col·losal interpretació tècnica als instruments. Una cosa no treu l’altra, i “A.O.I.” és una gran demostració de tècnica i composició però, que li falta “feeling” i arriba a cansar en masses passatges de l’obra.
Unai no és un bon cantant, tècnicament si, però la seva veu no és la més adequada per a el projecte. Mai està de més que els multiinstrumentistes, rebin una mica d’ajuda exterior per molt bons que siguin i que acceptin les seves limitacions, ¿serà per això que Mike Oldfield sempre encarregava les veus a algú que convertia correctament les seves idees?

Devi