Buit. Aquesta és la paraula clau per definir l'estat d'ànim al qual he arribat després d'escoltar unes quantes vegades el nou treball d'Ian Parry & co.
No sabria definir-ho clarament, però per mi progressiu no significa deambulant d'un costat a un altre sense la més lleugera il·lusió de trobar el destí més gratificant.
I és el que han aconseguit aquest quartet que no per comptar amb excel·lents músics a les seves files com Patrick Rondat, per exemple, a la guitarra. I és que cada cop els grups em demostren que els noms en el món de la música no signifiquen res. La cohesió rarament demostrada per grups que s'autodefineixen com de metall progressiu, és la gran lacra d'aquest gènere, en que molts discs passen per les botigues sense la més mínima qualitat si no és en l'art de tocar cinquanta mil escales per segon però sense gràcia... gust... digues-ho com vulguis.
No hi ha molt a dir. Decepció.
Devi
|
