 Bona sorpresa la que ens hem emportat escoltant aquest segon treball dels argentins Elmer, millores a la veu, la guitarra, la composició i execució dels temes, etc... però anem-hi per parts.
Aquest "Boicot" s'ha editat també en versió anglesa, anomenat "Inside", com veieu, no és el mateix a les dues llengües, i és que les lletres són diferents als dos idiomes sobre la mateixa música (excepte a "Paperback Writer" versió dels Beatles en anglès a les dues edicions del disc). Aquí hem de destacar el gran treball de Gustavo a la veu, remarcant l'accent argentí a l'edició castellana que li dóna molt feeling, i amb un anglès perfecte a l'edició saxona. A més, es nota una gran evolució en quant als registres vocals i un bon domini dels mateixos segons convingui a cada moment, potser puntualment intenta donar massa feeling amb la veu i pot arribar a haver-hi algun "yeah" de més, però bé, alguna errada havíem de trobar.
Ezequiel i Ariel, al baix i bateria respectivament, segueixen complint perfectament, i tot i que el Hard Rock que practiquen els Elmer no és l'òptim per a lluir la base rítmica si que hi ha molts moments amb canvis de ritmes i cançons on et mouries només sentint la bateria, i un xic més de velocitat que al seu disc debut.
I si ens hem referit al Hard Rock és perquè segueixen en la línia del seu primer treball homònim, un Hard Rock fet a partir de la base assentada per Van Halen a la segona meitat dels 70, i si l'artífex d'allò fou Eddy Van Halen, segurament qui té més culpa del feeling que desprèn aquest compacte, que un es mogui gairebé sense voler, és Martin Verry, amb un so similar al del genial Eddy, però amb un estil menys tècnic i més intuïtiu, deixant que molts cops el protagonisme sigui de la veu i la base rítmica, però ficant-hi tocs de guitarra que li donen un rotllet molt particular.
Tot i que sigui impossible no prendre a Van Halen com referència, trobant que la química entre Eddy i David Lee Roth, aquí es repeteix entre Martin i Gustavo, això sí, l'estil segueix essent més rocker i menys metàl.lic que aquella referència, cosa que provoca que el cos sigui sol el ritme i les cançons entrin a la primera, i no serà perquè l'estil sigui comercial, doncs que algú em digui quin altre grup toca aquest tipus de Hard Rock i no el típic nord americà on hi ha un overbooking de grups i una falta d'idees que provoca que als discos que ens venen els EEUU hi trobem dos o tres temes a cada disc que ens puguin agradar, mentre aquest "Boicot" o "Inside" mantè la mateixa qualitat de principi a fi sense que els temes siguin repetitius per sí sols o entre ells.
Gran disc que es completa amb un disseny senzill però efectiu i que es surt d'allò típic, i una recomanació per a acabar: Escolteu-lo seguint les indicacions de la portada....
Lluís Batlle
|
