A vegades allò negatiu pot ser quelcom positiu, un mastegot d'una tia al primer bar de la nit no té perquè ser un auguri dolent, i a vegades un grup que no ha estat mai en primera fila, mai s'ha apuntat a les modes, mai ha despuntat per res en concret, no té perquè ser un grup dolent.
De fet, els anys que porten ja Elvenking en això ens indica que no és que no sàpiguen el que fan, sinó que no volen fer el que els altres voldrien que fessin.
I després d'aquest embarbussament mental, us confessaré que aquesta banda és una de les poques que sempre he respectat tot i practicar el folk metall.
La respecto perquè sempre s'han allunyat de les estridències i les modes, sempre han anat a la seva bola en aquesta barreja de The Pogues i Skyclad amb personalitat pròpia, i amb un cantant que encara que sigui “normalet” mai ha intentat fer el que no sap fer, mantenint-se en els seus tons (tons que ens poden recordar al “Joselito” de Mägo de Oz, però que per sort aquest ha entès que els falsets s'haurien d'haver quedat en els 80 i respecta els nostres timpans).
Com ve sent habitual en la discografia de Elvenking, no és cap disc espectacular ni impactant, però està bé, i poder escoltar folk metall en l'actualitat on no hagi ni brams ni falsets constants, és quelcom difícil, i Elvenking ho fan, i ho fan bé, sense més.

Lluís