Cada cop em costa més fer una crítica negativa. M'agrada creure en la honradesa dels músics, en el seu esforç i per això no em provoca cap tipus de plaer el mer fet de rebaixar-los. Sempre intento no dir taxativament el que penso quan un disc em sembla desastrós. Però no se si és la paciència o les idees el que se m'està esgotant. I tot això em porta a pensar si no serà que sóc jo el que me equivoco. Qui sap que és l'enginy, la qualitat, l'originalitat? I tornes a pensar si realment saps si un disc és bo o no. "Crec saber-ho". Però llavors, perquè Enrique Iglesias o The Corrs venen milions d'àlbums? Però també les guerres han provocat milions de morts i els soldats, fent com si els comparéssim amb els fans en el nivell de imbecilitat, saben realment distingir entre allò bo i el dolent? Perquè també el món de la música es podria comparar amb les guerres en si. Primer apareix el conflicte, les grups oposats inventaran les armes, que amb el temps es tornaran obsoletes. Les tàctiques, ídem. Els llocs a on es du a terme els combats van canviant però durant un temps aquests elements es van repetint fins que algú aconsegueix trencar amb tot, aconseguint arribar a un altre nivell. O sigui, com en el món de la música a on els gèneres apareixen creixen, s'estanquen, es revifen, es transformen amb l'adquisició de nous conceptes.

Total que després de tanta dissertació filosòfica que per a molts no porta a cap part no sé si enviar-los a la guerra directament, o al local d'assaig, perquè si ells mateixos realment creuen que les seves cançons són originals o, ja per a no donar-li més voltes, d'un mínim de qualitat com per a editar un disc, el pròxim tornarà a ser un exercici massa obvi com per a que li faci el més mínim cas.

Devi