 I un altre projecte paral·lel. I van... Però aquest fet com Déu mana! Per què? Doncs perquè no t'ofereix més del mateix d'uns músics que tenen unes cançons en el seu grup mare que no poden grabar i no saben on col·locar-les, aprofitant l'excusa de grup paral·lel per endossar-te un calc del que ja coneixes i no tens el més mínim interès d'escoltar.
I aquest "Superholic", el seu segon treball després del seu homònim àlbum debut de l'any 1999 demostra que sí que existeix gent amb ganes de crear i de no autocomplaure's.
De Joey Vera, aquest monstre del baix, sí que, tot i que només sigui per una mínima aproximació, i coneixent el seu treball amb John Bush en els seus Armored Saint, et pots imaginar que giri cap a aquell heavy metal amb tocs més actuals que la vella escola proclamada sònicament a la banda esmentada anteriorment. Però de Ray Alder no t'esperes aquest gir en la seva tonalitat vocal.
I és que la candidesa i temprança lírica que esgrimeix en els seus Fates Warning, com ho diríem... on les ha amagades? Perquè aquí canta, entona, trenca la veu com no t'ho imagines que pugui fer si solament et guies pel que hagis escoltat fins ara d'ell.
Cohesió, estil, tècnica i bones idees, molt bones, perquè aquí és on es demostra la fe en la música que estiguis creant. I el resultat és el que per una vegada et pots esperar d'un grup amb uns músics de la talla dels ja esmentats, més Bernie Versalles a les guitarres i Pete Parada fotent cops.
Per una vegada anem a canviar la dita: "Segones parts sí que alguna vegada van ser bones!".
Devi
|
