Encara recordo quan vaig conèixer a enGerardFois, el cantant, que em va passar la demo de la banda fa ja una dècada, mentre em mirava articles en una paradeta de roba en un festival d'estiu (un RockMachina, crec).
Després vam seguir en contacte i ens va enviar el seu primer treball, que bé, seguia el camí de heavy metall en una línia temporal inadequada per a l'estil, i és que, pel que es veu, el temps flueix cap a endavant. de moment. Quan aquest petit detall canviï, potser Eternal Flight tinguin el seu lloc al món de la música.
El seu segon treball ens va confirmar el que pensàvem sobre la banda, i ara, aquest tercer disc, tot i que prova d'enfocar-se cap al progressiu, segueix tenint a enFois com a cantant que no dóna la talla d'una banda passable. Sí, si fem una mitja entre els cantants de heavy metall de França, i més encara si li sumem els espanyols, però en general, en quant a cantants de rock i metall, segueix per sota de l'acceptable.
Ens passa com amb aquella simpàtica xavala que et trobes de tant en tant en bars i discoteques, i al cap dels anys és algú que et cau bé, xerres amb ella, et prens alguna cosa. però quan una vegada cada X anys, intenta alguna cosa, sigui per l'alcohol, l'excés de confiança o a saber, en el cas que ens ocupa, el grup treu disc, cal dir-los la veritat, "és que ets gordeta i lletja", encara que per ser respectuosos i no ferir-la, tot i que si que defineix el so del grup, podríem recórrer a el de "em fa mal el cap".
Que volen fer concerts de temes propis? Doncs perfecte, si toquen a prop fins i tot potser els anem a veure. Però una dècada després, segueixen sense passar del nivell d'una maqueta com per anar editant discos.

Lluís