El tren esperava a l’andana. Els familiars i amics es despedien amb molts petons i fortes abraçades dels viatgers, de tota aquella gent que estava a punt d’iniciar un llarg i sorpresiu viatge fins a un destí encara incert.
Davant l’andana hi havia el bar de l’estació. Els membres d’Evocation feien unes cerveses mentre contemplaven les escenes de comiat.
Els passatgers van començar a pujar al tren i a situar-se en els seus respectius seients.
Els amics i familiars es resistien a marxar i continuaven despedint-se dels seus éssers estimats cercant-los amb la mirada a través dels vidres dels vagons.
Els membres d’Evocation continuaven contemplant l’escena. El bateria va decidir convidar a una altra ronda. El tren els esperaria.
El maquinista va fer sonar l’aguda i estrident campana del tren per tal de realitzar el darrer avís a tots els passatgers que encara haguessin de pujar als vagons, mentre la locomotora començava a despendre un dens i impenetrable núvol de vapor.
El cantant de Evocation va decidir convidar a una altra ronda, el seu estatus de passatgers il·lustres els garantia que el tren no marxaria sense ells.
El maquinista, va començar a alimentar les entranyes de la locomotora amb palades i més palades de negre carbó. Després d’un fort sotrac i amb certa desgana, els vagons van començar a moure’s. Els familiars es negaven a marxar de l’andana i aprofitant la inicial lentitud de la màquina anaven seguint els vagons dels respectius éssers estimats. El baixista d’Evocation va convidar a una altra ronda.
Ara el tren només era un llunyà núvol blanc a l’horitzó. Encara quedaven algunes persones contemplant l’escena des del final de l’andana amb els ulls humitejats en llàgrimes.
El guitarrista d’Evocation va convidar a una altra ronda. Encara tenien temps.

Ivan Cateura