 No
entenc res. De veritat. A mi, o aquesta gent em canta una mica
més clar o no ho pisco. Jo és que amb l'alemany
no sé què em passa, sóc incapaç
de que tinguem una relació normal. Amb les alemanyes…
amb les alemanyes també sóc incapaç de
tenir una relació normal, perquè no volen de mi
més que el meu cos…
Ironies apart, pels no germano-parlants el primer element que
destaca a Ewigheim són les lletres en estricte i incomprensible
alemany, de forma que no sé si m'estan parlant de la
curació del pernil ibèric, de la cervesa de Baviera
o del dolor que en una situació de completa i agònica
desesperació atormenta la seva existència fins
el punt de plantejar-se el valor de les seves vides terrenals,
en favor de la llunyana, inabastable i maleïdament dubtosa
esperança d'una vida espiritual més enllà
dels límits d'allò que és físic…
Tenint en compte que Ewigheim són uns gòtics d'irremeiable
talant, em quedo amb aquesta darrera opció.
L'espectre musical en el qual es mouen aquests alemanys no té
res de particular, doncs no són els primers gòtic-metalers
que fan guinys a estils més durs ni seran els últims
en incorporar elements electrònics a la seva proposta
eminentment guitarrera, tot i que aquesta varietat és
una intel·ligent mostra de la capacitat que aquest duet
té de fer un bon ús del ventall metàl·lic
al seu abast.
Ivan Sàez |
