I de nou tenim a la rossa italiana moderneta amb veu de fumadora empedreïda. Encara que aquesta vegada el resultat no és tan espectacular com les seves últimes aparicions discogràfiques.
Seguim en la línia de cds plens de temes amb força i mala llet, un metall modern i descarat, però la reiteració de recursos es comença a fer evident.
Cal canviar al productor, imposar-los un punt de distància respecte a les seves noves composicions, o el que sigui, però no parlem de Deep Purple o AC/DC on el repetir-se a un mateix és l’únic que agrada als seus fans i al que responen. Parlem de metall alternatiu, i la innovació i evolució constants són un imperatiu.
Potser exemples com l'últim treball de Slipknot als qui els seus fans (jo no) acusen d'haver-se equivocat en l'evolució facin ser més covards als altres grups, però equivocant-te trobes el bo i el dolent que hi ha davant teu, i ho apreciïn o no els fans, t'estàs movent.
Exilia no han sabut o han temut evolucionar, i això els pot relegar i que gent que busqui noves emocions en cada nou disc, passi de llarg d'aquest nou treball.
No obstant això, reconeixeré bons temes (i no em refereixo a l'insuls single d'avançament “Are You Breathing?”) com “I'm Perfect” realment molt bo, en la línia que Exilia ens té acostumats i algun un tant més melòdic com “Emptiness of You” que no està gens malament, així com la versió de Phil Collins (cosa que confirma que Phil Collins i Genesis van ser el malson recurrent en els nens de finals dels 80 i que ara tenen bandes de metall alternatiu).

Lluís