Sabeu que ens fotem amb qualsevol, i alabem a qui ens agrada de veritat, no ens importen els noms ni les seves famílies (encara que si ho fan malament, de vegades ens recordem de les seves mares), però de vegades hi ha noms que mereixen un cert respecte.
En aquest cas tenim una d'aquestes superbandes creades per a un sol disc, de vegades dos, però que poc més faran. Està composta per Terry Ilous (XYZ) a la veu, ni més ni menys que Marco Mendoza al baix (Whitesnake, Ted Nugent i aquells fabulosos Blue Murder), Atma Anur a la bateria (Journey, Cacophony, i altres), i Steve Saluto a la guitarra, qui ve d'editar un cd en solitari però diguem que és qui menys fama té amb “només” una dècada de carrera a les seves esquenes.
Aquest cd homònim comença amb un AOR de factura clàssica i elegant, combinant de la mateixa manera urpa i melodia, que de seguida pren la teva atenció per escoltar el disc sencer i veure si tens a una altra banda per tenir en consideració de cara al futur. Per sort per als qui ja tenim massa bandes a seguir, i per desgràcia per a la música en general, són només els dos primers temes del disc. A partir d'aquí la urpa i la intensitat baixen en picat per esdevenir en un cd de balades i mitjos temps fins al final, a excepció de “Call U Tell Me”, més animada i que ens desperta per donar-nos de morros amb la versió de “Here I Go Again” que, com no, han transformat en balada privant-la d'aquella tornada tan rítmica que posseïa.
No sé quant públic rocker té problemes d'insomni, però tenint en compte la quantitat de cd destinats a provocar somnolència, han de ser milers els que tenen aquest problema.

Lluís