Per desgràcia aquest disc s’ha de valorar des de dos punts de vista confrontats. La instrumental i les parts vocals. Excel·lent impecable per als artistes que creen tota l’essència de “Lose Control”, suspens amb matisos per a la vocalista Monia Rossi perquè està fora del seus dominis. Farther Saint no són el seu grup, ella interpreta el paper de l’infortuni com el (qui se’n recorda del seu nom?) primer cantant dels Dream Theater a “When Dream And Day Unite”, sabent el que és cantar, però fora de context. Farther Paint són un més dels grups que des de Itàlia han sortit a la conquesta del reconeixement de grans instrumentistes, o sigui, que fan metal progressiu. S’allunyen dels conceptes dels DGM i Astra, més que res perquè rendeixen un constant homenatge als Theater i perquè el paper d’en LaBrie el cobreix una fèmina. Això sí, tenen talent al igual que els grans del país de la bota, però aquests encara no l’han sabut direccionar. Dos punts, o posen el seu so al Server de la veu de Monia, o Monia intenta trencar els seus propis motllos. Si no va la cosa en aquesta direcció, quan FP aconsegueixin l’èxit, hauré de buscar aquest crítica en la memòria del meu ordinador per enrecordar-me’n del nom de la cantant.

Devi