M'esperava una altra cosa. I no em refereixo a que em creia que tindria que fer la crítica d'un disc dur, amb veus guturals ni res que se li assembli. M'estic referint al mer fet de que si un grup té una reputació, alguna cosa déu oferir perquè així sigui.

Doncs després de nombroses audicions, em quedo amb "Crash", "Door To Door" i "Take Me Away". Fi de la història. Aquest és com un dels últims treballs del grup de Steve Harris, no en l'estil, en la seva concepció en si. Sol aquests tres temes són recomanables de tocar en directe, i els únics que mereixen la pena, perquè si toquen la resta del disc mataran d'avorriment a l'audiència, mateix cas de "la donzella". Com toquin molts temes dels últims que han compost, no es quedaran sols en el concert perquè la gent sap que després de sofrir algunes de les més noves "genialitats" del grup, arribarà el premi dels clàssics, que si no ... I en el cas d'aquests senyors, encara m'arriscaria, i amb l'excusa d'intentar seduir alguna simpàtica senyoreta que estigui a la sala, podrien tocar la balada final "Let Go", però si no es així, millor abstenir-se.

Total, que jo, com sempre, m'acabo preguntant: com un grup que composa tres magnífics temes en un disc, té la gosadia de no donar-los-hi suport amb més cançons en la mateixa línia ,o al menys que és puguin qualificar de dignes? A cas és que costa tant d'esforç mental o físic, o és que estan en el món de la música única i exclusivament pels "royalities".

Devi