Que una banda com Firehouse, que va a complir els 25 anys, hagi d'auto-editar-se el seu vuitè cd d'estudi pot semblar un signe que la indústria discogràfica va molt malament.
Però després d'intentar escoltar el disc diverses vegades, haig de dir que potser la indústria discogràfica estigui en crisi, però de vegades demostren cert criteri, com és el cas demostrat amb aquest disc que ningú ha volgut editar.
Què hi ha en aquest disc que destaqui per sobre dels anteriors de la banda? Res, són tot temes que no sonen ni a nous ni a originals.
Després de vuit anys podien haver buscat ni que fos una sola tornada un xic treballada, però no. aquest disc és un compendi de tòpics delhard rock sense cap feeling que els uneixi. Per si no fos poc, sembla que tanta laca ha acabat per carregar-se la veu de C.J. Snare, al que solament que queda un filet de veu ridícul, no baixant del falset ni volent, encara que per sort la majoria del disc aquesta veu es troba tapada pels cors.

No valia la pena tornar 8 anys després per a. això. Si volen seguir, hauran de replantejar-se si de debò són capaços de fer alguna cançó que en lloc d'avorrir a l'oïdor pugui interessar-li. També han de replantejar-se si fotre fora al sr.Snare i seguir amb Allen McKenzie i Bill Leverty, ja que fent cors demostren estar en molta millor forma vocal que el seu cantant. Però mentre no es replantegin això. això és gairebé inescoltable.

Lluís