I com va dir aquell…"¡¡más madera!!". Més fusta que cremar en la locomotora del metall que segueix el seu camí sobre uns rails que estranyament no es fonen al seu pas i que carrega amb uns passatgers que, no entenc perquè, però em fascina, encara no han decidit abandonar aquest tren boig amb destí a enlloc. En aquesta part del conte els que carreguen amb la responsabilitat de la màquina són quatre nois teutons, d'agressives tendències i cabells llargs que, ni curts ni peretzosus, s'han desfet de bona part de l'herència Death-Metalera alemanya per apropiar-se dels tòpics més aviat propis de latituds més septentrionals, ja sabeu, cosetes de Suècia, Goteborg... etcètera. En principi la cosa no aniria més enllà, no seria destriable, si no fos perquè han tingut la delicadesa de fer-nos arribar la seva proposta en format absolutament professional, amb un artwork made-in-el-propi-grup que bé podria ser obra dels senyors Sundin, Holmberg o Smith i una música que, sense la més mínima mostra de debilitat, ens recorda als mismíssims A Canarous Quintet o At The Gates, que no és pas dir poca cosa. Varietat de temes que van des de la més endimoniada agressivitat als temes acústics en què, més que un respir, el que et donen és un ultimàtum: "segueix escoltant o mor".

Ivan Sàez