Hem trigat a comentar aquest disc perquè, en principi, l’havíem considerat un disc més dins dels molts de Power Metal Èpico-Melòdic que surten darrerament. Però el cert és que darrera seu n’han sortit molts més, i tot i que aquest “Stairway to Fairyland” sigui bastant faltat d’idees i ens ofereixi les típiques cançons èpiques, amb aquells cors sobre una música de Power més o menys convencional, aquí hi trobem molt més nivell que en la resta de succedanis de Rhapsody o de HammerFall entre d’altres.

Certament l’entorn Gamma Ray comença a donar els seus fruits, i com a mínim hem d’agrair que no sigui com l’entorn Rhapsody o altres, almenys aquí es demostra que si Dan Zimmerman fa el seu grup, és perquè és un bon músic i té idees diferents a les de Gamma Ray o Iron Savior (que ha deixat per dedicar-se millor a Freedom Call), no només per fer més del mateix sota un altre nom.

Ara bé, tots sabem que normalment la gent que porta temps composant, o són genis o se’ls acaben les idees i o bé es canvien d’estil “provant coses noves” (Metallica, Megadeth, etc...) o bé acaben repetint-se fins a l’avorriment (Manowar, Motörhead, etc...). Suposo que tothom estarà d’acord en considerar a Kai Hansen dins del primer grup, i si no, o és algú molt tancat de ment o algú que no hi entén gens de metal. I trobem a Dan Zimmerman, que ha estat de pràctiques amb un geni durant molt temps, ha estat també de pràctiques amb Piet Sielck, algú acostumat a enregistrar i fer de productor en grans discos i a veure el que funciona i el que no. Però és clar, no es pot demanar que tothom sigui un geni, i Dan ha pres el millor de cadascun dels dos mestres i ho ha emprat amb la qualitat que té com a músic, però, li falta la guspira del geni.

Musicalment, ens podríem tornar a referir a la mítica frase d’aquell gran actor que és Buggs Bunny “¿Qué hay de nuevo viejo?” com a la majoria de grups de l’estil, i ho resumiríem tot, a destacar l’intent de balada èpica o himne que és el sisè track del disc, Hymn to the Brave (títol original on els hagi) que es queda en un mig temps d’un tema de Happy Metal, com altres temes del disc que cauen allà mateix.

Dir també, que encara no entenem el perquè d’insistir en la majoria d’estils metàl.lics en posar-hi una veu de l’escola Michael Kiske, potser és la millor per a un estil més aviat melòdic, però en el que es refereix al tema més èpic dins del Power Metal, no. Recordem que si es fa música èpica és una música que prova de traslladar-nos a èpoques medievals, a aquelles batalles sagnants i a aquells herois solitaris, com ho feu Wagner (Richard, no Peavy), en el seu moment, i per a això no s’escau una veu aguda i melòdica a menys que es tracti d’una dona la que canta. És una música que prova de denotar força, i a mi que em perdonin la resta de grups, o no, m’és igual, però veus com la de Chris Boltendahl o Frederica de Boni són perfectes per a aquest estil musical i per al que pretén. Pots quedar-te impassible escoltant compactes com aquest Stairway to Fairyland o succedanis i/o similars, però davant d’un Excalibur o un Tales from the North, NO, i considero jo que aquesta és una de les grans diferències entre un bon disc i un disc, i ara podríem fer la comparativa entre la diferència entre una bona cervesa i una mala cervesa, però això ho deixarem a la imaginació de cadascú