Marty Friedman ha estat sempre un guitarrista personalíssim. Desde la seva primera aparició al costat de Jason Becker a Cacophony, passant per el seu breu període solitari marcat per el fantástic Dragon's Kiss, i després la seva esplèndida etapa com guitarrista de Megadeth -durant la qual va treure algún solitari proper al new age-, s'ha caracterizat pel seu ús d'escales i ritmes exòtics on els hi hagi.

Ara, després d' haver deixat el seu lloc a Megadeth a l'Al Pitrelli, treu un disc en solitari que, a mí personalment, m'ha sorprès. No per l'exotisme de les seves escales, que continuen essent "marca de la casa", sinó per la duresa d'algunes cançons -no per res el disc es diu "música per anar a tota hostia"-; duresa, dins del context d'un disc d'un geni de la guitarra com es el Sr. Friedman. No obstant, no es l'únic curiós del disc. També crida l'atenció l'espècie de techno-metal-guitarrero que fica en temes com "Cheer girl rampage", que sembla la banda sonora d'un joc de la PlayStation. No us espanteu: si el techno tingués raó d'existir, hauría de ser com el toca Marty Friedman (o Jeff Beck, o Joe Satriani, ... que sembla que s'ha posat de moda la cosa electrònica entre els dimonis de les sis cordes). Quan escoltes la velocitat a la que desgrana les seves escales, se t'oblida pensar que podríes estar en una discoteca Valenciana d'aquelles en les que sobretot serveixen aigua (!).

Per resumir-ho d'alguna manera, Marty s'ha agafat les seves escales exòtiques, les ha mesclat amb la canya de Megadeth i els hi ha afegit una mica de Tekken 3. Pot costar una mica, però al final l'esforç d'escoltar-lo un segon cop t'obre les portes per no treure'l del reproductor.

Fausto