Dels països nòrdics, concretament de Noruega, ens apareix aquesta banda que segurament la majoria de gent pensarà que és nova, i jo llavors els hi diré, doncs sí, heu encertat, és nova... però a la vegada els hi diré, no, no heu encertat, no és nova. Que com es menja això? Doncs lògicament amb patates i unes cervesetes com a complement alcohòlic (que no falti).

Aquesta banda porta ja més d'una dècada tocant, canviant de nom, d'estil i fins i tot de xicotes, arribant a passar del punk al thrash i al hard rock com qui es canvia de camisa. I ara sembla que han trobat la seva identitat amb el Power Metal (com no), amb un so que immediatament després de la intro de piano identifiquem amb Rhapsody (i escopim la cervesa) però que no triguem en adonar-nos de que no fan servir aquelles floritures rares d'orquestracions ni res per l'estil com els italians. Són uns Rhapsody amb mala llet, per alguna raó són nòrdics i fan valer la seva condició, que combinen les melodies típiques-tòpiques del Power i del Happy Metal, amb una rítmica més agressiva de l'habitual i uns riffs més agressius del que un espera quan escolta Power.

Potser la veu és la part més fluixa del disc, ja que dóna sensació de debilitat per moments, però els noruecs tenen a favor seu quelcom que s'està oblidant bastant darrerament, i és la seva gran atenció i dedicació cap als solos, en els que s'hi recreen (de vegades potser massa i tot), fent així cançons bastant llargues i molt currades.

Els falta experiència i sobretot control. Donem-los-hi temps.