Giant són d'aquests grups que ja et sonen com a clàssics de l'AOR de tota la vida, però comences a fer memòria i més de 20 anys després de la seva creació, aquest resulta ser només el seu quart disc.
Encara que tampoc no em queixaré, atès que seus primers dos discos no em van enamorar massa, però en canvi, amb el seu retorn del 2001, aquest tercer disc amb un títol tan trencador i extremadament original com “III”, em van entrar força millor. Ara, després de gairebé una altra dècada, tornen a tornar, i tampoc no és que hagi mort una excessiva quantitat de neurones en l'elecció del títol del disc, però un xic millor està, i en ser AOR, ja cola.
És un AOR del què ens agrada, no són un grapat de balades (que hi ha molta gent que no sap que en aquest estil ha alguna cosa més que balades i mitjos temps, músics de l'estil fins i tot, i no diré noms com Pride of Lions per exemple). Està ben fet, és elegant i amb bones melodies.
No demanarem una producció de metall industrial, ni uns ritmes rabiosos ni entretallats, o que si ens falten demostracions tècniques… no, això és AOR, i quant l'AOR es complica, o deixa de ser el que és, o ningú s’ho l'escoltarà.
Si vosaltres també li demaneu a un grup d’AOR quelcom més que no pas balades, com ara elegància i bones melodies amb ritmes enganxosos (a més d’algun regustet a Van Halen/David Lee Roth en solitari dels 80), aquí teniu un bon disc per escoltar tot i que no us enamoreu del grup o acabareu sofrent esperant el proper cd.

Lluís