CRÍTIQUES DE CDS

Paul Gilbert
Títol Burning Organ (2003)
Segell Mascot Records

Us han enganyat mai? Segur que si. Us pot haver enganyat la vostra càndida xicota dient que és fidel quan en realitat amb les teves banyes fas pessigolles als collonets a Sant Pere. Us poden haver enganyat dient-vos que el nou de Rhapsody és bo, quan tots sabem positivament que NO pot ser-ho. O us han pogut enganyar quan us han convidat a una CERVESA i us heu trobat una merda de Coronitas sobre la barra. Tots sabem que no és cervesa ans pixat de burra i una falta tal és causa de guillotina robespierriana.

Jo no he caigut en cap d'aquests paranys però en canvi el pèl me l'ha près Mr. Gilbert que, contant-se entre els millors i més afalagats guitarristes del planeta i part de l'estranger, s'ha marcat un disc de Rock n'Roll, clar i simple. Clar com l'aigua clara en un matí de primavera en què els ocellets piulen i simple com el cervell ridículament bel·licós del President de República Aznar. Pauet fins i tot moldeja la seva fórmula donant-li a la seva voluntat aparença punk o pop, segons se li creuin els cables. I no se li creuen poc.

Evidentment hi ha virtuosisme, però dissimulat, mostrat quasi sense voler. Com el títol indica hi ha òrgan (musical, rotllo Hammond) en el disc, que li dóna, encara, un aire més festiu i divertit. Perfecte per afeccionats a tocar guitarres a l'aire.

Ivan Sàez

< Torna a l'Índex