Des de varen publicar a principis dels 90 els seus últims treballs i tot el grup saltés pels aires, quan els mitjans especialitzats s’avorrien o no tenien cap notícia d’interès, sempre s’especulava amb la possible tornada del grup de mà d’Axl Rose. Això demostra que el ganxo d’aquesta banda segueix intacte i que ara que es publica el disc, de part de tota la crítica els hi plouran un munt de lloances degudament ben pagades per part d’una discogràfica que, a segur que, somnia amb repetir el fenomen de masses que va ser el grup.
Però el problema és que per a que això succeeixi Axl hauria d’haver enfocat millor el camí a seguir. Desprès de tants anys ha cregut convenient adequar el so del grup als temps que corren, o sigui, afegir bases i so industrial a un hard-rock clàssic, i sincerament, no té ni la més mínima idea de com dimonis es fa correctament aquesta fusió.
Si a tal despropòsit li afegim la sorpresa que m’ha causat que en quasi 15 anys no hagi estat capaç de composar una sola melodia vocal decent, la cosa ja és de jutjat de guàrdia.
En resum. Si em sembla una imbecil·litat clonar a Tolkien per a que escrigui la continuació del Senyor Dels Anells, rescatar a un grup d’èxit amb sols el pitjor instrumentista de la formació (algú seria capaç de negar que la veu de Axl a sonat adequada algun cop) i amb menys recursos que un paralític que té que canviar la roda d’un cotxe amb un escuradents, ja és el sumun dels despropòsits. Per sort sempre hi han frikies que paguin per a que Axl mantingui el seu estatus de jubilat de luxe.

Devi