Hipnòtic, captivador, personal… Tots aquests qualificatius i més es podrien posar al últim ( i segon) disc de Gordian Knot, però això seria reduir el que és abstracte a concret, i aniria en contra de la filosofia d'aquesta música sobrehumana. Què es pot esperar d'un disc instrumental en el que toquen Sean Malone, Jason Göbel, Sean Reinert i Paul Masvidal -algú recorda a Cynic, possiblement el millor grup de thrash tècnic de la historia?- a més de Bill Bruford i ningú més que el ex - Genesis, Steve Hackett? La resposta és un viatge a l'essència de la creativitat, una experiència poc menys que mística amb la que alguns moments, concretament en "Muttersprache", pots arribar a imaginar-te que voles.

En quan a l'estil de música, no es pot classificar... alguns l'anomenarien "experimental", tot i que a mi no em sembla que sigui el que estiguin fent; saben molt bé el que es fan. Tampoc té res a veure realment amb Cynic només en la seva essència místico-tècnica.

Jo només dic una cosa: me'l van regalar fa quinze dies i encara no l'he pogut treure del reproductor. Cada cop que ho intento, una veu (mescla entre Tom Araya i Gene Simmons) em diu: De veritat vols sentir una altre cosa? T'has parat a pensar en el que et perdràs si treus aquest disc? Que no el treguis, gilipolles! (aquest és Tom Araya) Encara no has descobert ni la meitat del que amaguen els Gordian Knot! I és clar, qualsevol li diu que no a en Tom Araya... Et pot deixar anar a Kerry King i llavors sí que l'has liat... En altres paraules, no hi ha paraules per descriure la qualitat d'aquest disc; s'ha d'escoltar.

Fausto