Encara no comprenem que feien Grave Digger de gira com a teloners aquest any passat presentant el Knights of the Cross, cert és que com a cap de cartell hi era Rage, però un grup amb la trajectòria de Grave Digger i amb aquesta segona etapa del grup, vista ara completada amb el tancament de la trilogia de Tunes of War, Knights of the Cross per part d’aquest Excalibur, doncs no sé, alguna cosa més mereixen que anar com a teloners per la vida.

Normalment quan diem que un grup madura sol ser sinònim que suavitza el seu so, es tornen més tècnics i menys “sorollosos”. Aquest no és el cas de Grave Digger, ja demostraren amb els dos anteriors àlbums que componen aquesta trilogia que podien fer temes lents, que podien combinar en un mateix tema parts ràpides i potents i parts acústiques i tranquil·les. Amb això ja fet, ningú els dirà que no saben fer-ho, ara es poden dedicar a fer temes amb molta canya i sense concessions.

Cert és que seguim tenint quelcom semblant a una balada (Emmerald Eyes), però només en l'apartat musical, donat que aquesta veu trencada hi fa que qualsevol semblança a una baladeta típica i tranquil·la sigui cosa de ciència ficció (podríem fer acudits dolents sobre la relació entre la veu greu de Chris Boltendahl i el nom del grup). La cosa ha canviat bastant quan ens referim a aquest aspecte de la veu, en els anteriors treballs et podies trobar que, de sobte, entraven instruments acústics i en Chris cantant de forma melòdica. Ara aquesta veu corre a càrrec de Vince Sorg, i els coros a càrrec de gent rés coneguda en aquest món, tals com Piet Sielck, Hansi Kürsch, Hacky Hackmann i el propi Chris, com ens podem suposar, aquestes veus no donen com a resultat uns coros aguts i melòdics, sinó uns coros trencats i greus com si sortissin del mateix infern. No hagués estat de més que Frederica de Boni hagués tornat la col·laboració que Chris féu en el seu àlbum amb els White Skull.

Bateria a dos-cents per hora i guitarres seguint el ritme, junt a la veu única de Chris i aquells coros omnipresents identifiquen més que mai el so de Grave Digger, oferint un so molt més èpic que en els anteriors treballs, amb unes lletres, com sempre, currades al màxim, tot i que aquest cop no es referissin a fets històrics sobre els que poder muntar noves teories, sinó que es basen en la llegenda, però amb una descripció tal dels personatges de la Taula Rodona que semblen haver existit realment en la historia europea. Personatges que van essent descrits un a un, tals com els pares de Artur (Pendragon), el propi Artur (Excalibur i bàsicament en tots els temes), Morgana Le Fay, Merlín, Tristà, Lancelot, Ginebra (Emerald Eyes) o Parsival (aquesta només a les edicions digipack com bonus track).

Trobem que el títol d'aquest treball hauria de referir-se també al propi Rei Artur, doncs tots els temes giren en torn a ell (com no), a la seva vida i a les relacions amb els altres, cert és que com ja se’ns mostra en la portada (de nou obra de Mayer), Excalibur es símbol i font de poder, tal com ho és aquest so de Grave Digger i com també és un tema central de les lletres

Curiositat, si comptem els membres del grup, en surten cinc, si comptem els personatges que apareixen a la foto del darrera (si ens recuperem de l'espant de tenir a en Chris en primer pla en aquesta foto) també en comptem a cinc, però... n'hi ha un que no es deu trobar massa bé i està un tant pàl·lid i s'ha quedat literalment en els ossos. Tot i que el teclista Hans Katzenburg surti als crèdits com membre del grup, sospitem que encara no el consideren com tal.