Ja anava jo a currar-me una crítica de mitja línia amb "el mateix de sempre", quan ha sonat el sisè track d'aquest nou treball dels de Chris Boltendahl, sorprenent-me força gratament, molt més melòdic, tons d'en Chris més baixos, cors poc èpics. però, el més sorprenent del tema era una guitarra omnipresent que treu a aquest tema de qualsevol esquema gravediggerià.
Però clar, un pensa "Manni Schmidt no sap fer això, i si ho sap fer, en 40 segons se'ns ha cansat l'avi". Llavors va ser quan vaig veure que hi ha hagut un altre canvi a les guitarres, i ha entrat l'Axel "Ironfinger" Ritt de Domain en el lloc de Thilo Hermann a la guitarra, i que s'han carregat el lloc de segona guitarra de Manni Schmidt (en teoria era el principal, però per nom, no pel que feia). En temps de crisi és la millor solució: fotre fora dos famosets i trobar a un que cobri menys i que a sobre ho faci millor que els altres dos junts. Una tàctica que ja va descobrir com altament eficaç un altre personatge mític del gènere, Peavy Wagner, als seus Rage (curiosament, ex banda de Manni).
Seguit d'aquesta petita meravella de tema anomenat "Rebels", ens trobem amb el contrari, un track a l'antiga usança, tant que a nivell instrumental ens recorda a horrors al "Princess of the Dawn" d'Accept, amb un Chris en tons molt més baixos al que ens té acostumats, i que, sincerament, no queda malament.
Després d'això, tornes a fotre-li una repassada al cd i sí, tot i que en la seva majoria se'ns repeteix força al ja fet, trobem detallets com més presència de la guitarra, cors menys èpics amb la funció de dona r descans i una mica de varietat de registres a la veu de Chris, etc. tot això ens porta a confirmar el que sempre hem dit: en Chris és un tíu intel.ligent, i val que es deu a la seva massa de fans més trues, però quan vol sap fer bona música, i pot anar combinant el que els agrada a aquests que voldrien 200 cançons totes iguals, amb un xic més de varietat per a la resta dels mortals.

Lluís