El senyor Mika Grönholm publica un disc de metall progressiu, en teoria sota les influències de la música tradicional índia, del flamenc espanyol, i d'altres cosetes com el jazz… a veure, jo també puc fer un disc sota les influències de l'alcohol, que no em resultaria massa difícil, però no per això hauria de resultar un disc de metall alcohòlic, com a màxim serà un disc dolent (cosa que sense les influències de l'alcohol, també ho seria).
És un cd que comença amb certa intensitat i imaginació, amb dos primers tracks força fluids i interessants, però a partir d'aquí, la intensitat es perd, el metall progressiu passa a ser summament pesat i costós de pair, amb excessius passatges d'experimentació musical sense un clar referent ni una línia massa concreta a seguir, és a dir, es dedica a fer el que li dóna la santíssima gana i com li ve en ganes.
M'ha estat impossible escoltar el disc d'una tirada per pesat, quan per l'estil, el metall progressiu que hauria de mantenir-te atent, cridant-te l'atenció per detalls, canvis, etc… provoca el contrari: pesadesa i fins i tot somnolència.
Estic d'acord que certs músics poden considerar-se genis i provar de crear coses personals i insòlites, però també cal considerar que no sempre té la perspectiva suficient per aconseguir que les seves idees quedin perfectament reflectides en la música, ni que això pugui agradar a algú més que no sigui el propi músic. Per a això hi ha els productors, a qui es paga perquè et diguin el que caldria canviar de la seva música perquè no només li agradi a ell.

Lluís