Tercer llarga durada d'aquest cuartet alemany liderat per la carismàtica Sandra Nasic, tot i que, per molt carismàtica i bona vocalista que sigui, mai m' acostumaré als seus gustos estètics basats en colors cridaners... ni a l'estètica del grup en general...

Passem millor a comentar aquest disc, del qual, el primer i principal a destacar, és una tendència homogeneitzadora (fote't amb la paraulota aquesta) dels temes. Això significa que han desaparegut aquells temes tan lents que semblaven balades d'ultratomba fetes per el cantant més lent dels haguts abans de que s'inventessin els instruments elèctrics, donant-los un xic de ritme i alguna guitarra tallada. Tot i així, no s'escapen de continuar semblant temes poperos, com la majoría de temes lents de Guano Apes i del Nu en general.

I en quan als temes amb més canya, la senyoreta Sandra ja no es destripa tant la gola com en els dos anteriors discs, treient aquest punt extra de potència que els donava, ni aquest feeling que hi havia quan aquelles cordes vocals semblaven les delicades cordes de la lira de Neró tocades sensiblement mentre Roma cremava i als pocs segons es transformaven en filferro d'espines d'un camp de concentració nazi destripant les carns d'algún jueu il.lús.

Musicalment han millorat en quant a canvis de ritmes i estructuració dels temes, però aixo no treu que et fagi por aquesta nova direcció que pot acabar amb uns Guano Apes tocant pop, agresiu, però pop.