 La primera impressió... massa xuleria a les fotos... sobretot després dels resultats obtinguts en la seva carrera en solitari fins ara.
Però passem a la música que és el que interessa. El disc comença amb un parell de cançons impressionants i potents ("Resurrection" i "Made in Hell"), amb els que donaries la raó al títol del disc o de la segona cançó. La veu està en plena forma i la música podria molt ben ser l'evolució natural del "Painkiller", fins i tot més que el "Jugulator". Potència musical, ritmes contundents, riffs agressius i aquesta veu única per sobre de tot això.
Però després el disc decau bastant tant en l'apartat musical com en el que es refereix a la potència que denoten les cançons... i d'aquí fins al final només salvaríem "The One You Love to Hate" cantada a duo amb en Bruce Dickinson (i ara aquí podríem fer una comparació amb alguns duets famosos que no són del món del Metal, però ho deixarem a imaginació de cadascú...) i "Ciberworld", també molt canyera.
Però a excepció d'aquest quatre temes mencionats, el disc és molt irregular i només hi trobem aquesta força que tant esperàvem d'en Halford en les esmentades cançons, i una mica en les dues que tanquen el disc, no sé si ho ha fet expressament o li ha sortit així, però el resultat és dues cançons potents alternant-se amb tres de tranquiletes, és com si fossin per omplir, o es tractés de dos discos diferents barrejats.
Lluís Batlle |
