Després de donar-nos en la cara amb la brutalitat del seu anterior cd, Hamlet tornen a la càrrega amb unes tornades una mica més melòdiques i per a tots els públics, però mantenint aquesta potència que van adquirir en fitxar per RoadRunner.
El problema està en què amb tanta canya, han perdut espurna, i si en l'anterior treball costava trobar un tema que entrés tot d'una, en aquest nou treball ja és una missió impossible, ni de primeres, ni de segones, com a molt tenim "La Fuerza del Momento", no perquè entri bé, sinó perquè les seves melodies ens porten a pensar en èpoques passades del grup.
Cal canviar de productor, de forma de compondre o del que sigui, perquè ja van dos discos d'aquest s de "si.. però no", i en un moment on qualsevol treu disc, i normalment és de Groove o cores, el mercat està massa saturat com per anar temptant a la sort disc a disc. O això, o conformar-se, conformar-se amb uns temes que no són com els d'antany, però que no sonen malament, i fins i tot ens recorden a. conformar-se ells com a músics com han fet altres grans bandes de la història de la música, i dir "d'aquí no passem. doncs anem fent d'això", i conformar-se el seu públic amb que algun tema pot arribar a un bon nivell per mantenir el mite viu.
Ho sento però jo no em conformo, mai he tingut cap problema a reconèixer que Hamlet és la banda més internacional, per estil, postura i trajectòria de quantes hi ha hagut a Espanya, sent la que més ha aportat al metall i a la seva evolució en un país de caps quadrats a nivell musical, però ara mateix no fan això.

Lluís