Escric aquesta crítica a l'abric de les quatre parets encoixinades que m'acullen desde que se'm va ocòrrer escoltar l'últim disc de The Haunted. Era un doa assoleiat, lluminós... i de cop, després de sentir les primeres notes del disc, tot es va tornar fosc. Semblava que els sorolls que sortien dels meus altaveus haguessin despertat als Déus primogenits del metall... Aquells que van inspirar a Slayer en la gestació del seu "Reign in Blood" o a Sepultura quan se'ls va ocòrrer crear el seu "Beneath...". De cop em vaig mirar al mirall i tenia els cabells blancs de la impressió, la meva cara semblava més arrugada, però no per l'edat, sinó pel somriure diabòlic que no podía contenir. Segons transcorrien els minuts, la temptació de pujar el volum es feia cada cop més irrefrenable. Què podíen ser aquells sorolls distorsionats? Guitarres? I aquell so cavernós, violent, i molt, però que molt cabrejat? Devia ser la veu del cantant... I aquells cops, atronadors i picats a velocitat vertiginosa? Devia ser allò la secció rítmica? O eren els veins aterroritzats que baixaven les escales de dos en dos per fugir de tan gran salvatjada? Només sé que al cap d'uns minuts les portes de casa es van desplomar i uns éssers vestits de blanc em van agafar i em van introduïr en un vehicle udolador amb moltes llums...

Ara només puc repetir al meu cap: Quina barbaritat! Quina bestialitat! Quina brutalitat! Que bó! En vull més! Deixeu-me sortiiiiir!

Nota del equip mèdic: demanem encaridament a les seguidores incondicionals del paranoiashow que s'acostin a l'hospital a veure si poden fer res per aquest pobre desgraciat...