Tot i que no sóc massa partidari de fer això, la crítica d'aquest disc serà bàsicament en tota la seva essència una comparació amb un altre disc. Per què? Perquè em dóna la gana, bàsicament i en tota la seva essència (m'ha agradat com havia quedat a la línia de dalt). Qui conegui aquesta banda (o millor dit, qui se'n recordi d'aquesta banda) segurament ho entendrà millor.

Amb tres discs a les seves esquenes, i després de més d'una dècada de silenci discogràfic, House of Lords han decidit tornar, però no de qualsevol manera, sinó recuperant la formació original, la del seu àlbum homònim amb el que van debutar. James Christian, Lanny Cordola, Chuck Wright i Ken Mary, tots excepte qui fora teclista, Gregg Giuffria, que és substituït per Derek Sherinian, Allan Okuye, Sven Martin i Ricky Philips (a veure qui diu que és difícil trobar un teclista).

Procedim doncs a comparar: Què ha canviat en aquesta dècada? L'edat, les idees, l'evolució de la música en general, la varietat de cerveses, les dones, les postures del Kama Sutra... moltes coses han canviat, és evident. I en quant al seu àlbum de debut i aquest nou treball es reflexen aquests canvis (fins i tot els referents al Kama Sutra). Hi ha menys força, menys agressivitat i menys melodia instrumental, ja que pràcticament totes les cançons es basen en la melodia vocal de James Christian. Les cançons tenen el seu ganxo, però són menys rockanroleres, més pensades per un retorn poc arriscat i conservador, que aconsegueix els seus fruits, però que no va més enllà de deixar-nos un disc més de Hard Rock Melòdic que, encara que sigui més que decent, tampoc passarà massa a la història.

Sergi