L'edició del primer i homònim projecte d'en Glenn Hughes i en Joe Lynn Turner va suposar la plasmació material d'un d'aquells encreuaments de mestres del Rock que ens enlluernen amb tanta sorpresa i espontaneïtat com ho fa un estel fugaç. Així doncs, vaig demanar un desig que es veuria realitzat tan sols en part. Consistia en poder veure i escoltar aquell material en viu, amb l'obvi al·licient que seria presenciar els temes d'HTP acompanyats de clàssics de Deep Purple i Rainbow.

Però l'ocasió d'assistir a un dels seus concerts es va esvair en el mateix precís instant en què se m'havia presentat, de forma que el cd directe, en llauna i sota el títol genèric de "Live in Tokyo", es converteix ara en la droga substitutiva per aquella necessitat de la què em vaig veure privat per l'indomable caprici dels fats.

Més enllà de les nombroses i encertades cròniques que es puguin haver fet sobre els concerts d'HTP en aquestes terres, al escoltar el disc m'imagino estant en aquella actuació. M'imagino el palpitant vibrar de la gent amant del bon Rock, m'imagino el rugir, a temps adolorit, d'aquests dos lleons; veig l'agitada audiència fer la vista enrere amb "I Surrender" o "Mistreated"; els veig recordar els vells temps, bons o dolents, que van viure escoltant "Stormbringer" o "Death Alley Driver". Tot això a partir de la distància que es pren des d'aquest any de 2.002, en el què un projecte nou, brillant i esperançador és capaç de portar-nos a un temps daurat, innocent i salvatge a la vegada.

Ivan Sàez