Recordo la feroç crítica que vam fer al vocalista d'aquest grup, i cosa rara, enlloc d'optar pel suïcidi o de dedicar-se a altra cosa, va anar a classes de cant. No és un bon cantant, però com a mínim ja no et provoca l'impuls de fotre't a córrer o d'amagar-te sota la taula, sinó que pots escoltar el cd sencer sense dificultats.

Potser el que produeix aquell sentiment advers vers la música d'Icarus són aquestes lletres tan típiques (opinió pròpia davant de la molta de gent que no pot viure sense elles).

S' ha d'agrair que tant guitarres com teclats no vagin a cent per hora, a imitació de les bandes finlandeses, com tants altres grups que ho proven sense quedar més que en ridícul, en aquest cas tenim bones melodies i amb un so força propi, excepte a "Vuelta a Abanasinia" i els teclats de "Medalles de Sang".

Encara que ara ja no fan por els tons alts d'en Javi a la veu, es manté en aquells tons alts, quan s'agrairia més varietat de registres, baixar quan la música ho demana i pujar quan s'accelera, no tan sols cantar més lent o més ràpid.

Es queden en una música massa previsible, lletres típiques, omnipresents cors, etc... però mostren detalls com una melodia morisca en "Vuelta a Abanasinia", una bona varietat sonora de guitarres i teclats segons el requereixi la cançó (sobretot a "Luz de Luna" i "Khála Doom"), algun esquema no tan típic, etc... que ens donen la esperança que aquests valencians algun dia ens donin tot el que porten a dins.

Lluís