Darrerament el terreny del metall progressiu va més concorregut que el llit de la Paris Hilton, però per sort la gent s'ha cansat de bandes clòniques dels tres o quatre grups de referència i d'aquests discs que, a banda de per anar a dormir, només serveixen perquè dos freaks tinguin la conversa típica de "Oooohhhhh, has escoltat aquell contratemps després de dos canvis i un tapping de baix en el minut 36 del segon i últim track quan comença a deixar de ser una balada que coincideix quan el protagonista canvia d'opinió sobre qui és la mare del conill que li va regalar a la seva xicota que ja no és la seva xicota però que creu que el conill li va regalar un ésser espiritual que anteriorment havia matat el seu canari autista però albí? ?? "
Doncs bé, seguim amb la ració de bandes de metall progressiu d'intensitat musical, i segurament més qualitat en les composicions i el sincronisme entre els membres que la tècnica a nivell individual, però millor això que un conjunt de flipats que en lloc de cançons van a demostració per track.
A Illusion Suite els falta sonar més homogenis, hi ha massa disparitat sonora entre cançons, així com un vocalista que utilitza fins i tot massa registres (d'entre tot l'elenc melòdic em sobren els més similars a Dream Theater quan molts altres li queden millor). Però només els falta aquell puntet de res, aquest toc final a les cançons, perquè la base no és que la tinguin, sinó els en sobra, la intenció i la direcció preses són boníssimes, i com a debut és el que altres bandes aconsegueixen en un tercer o quart disc, donant-nos la sòlida esperança que en un o dos cds puguin convertir-se en grup punter del metall progressiu.

Lluís