 Atenció als que creien que Chris Impelliteri s'havia estancat, s'havia quedat sense idees i que s'estava fent vell...
Doncs senyors, això és un tros de disc, del més potent que hagi fet Impelliteri i, per si fos poc, amb la qualitat a la que ens té acostumats i amb aquell feeling que es trobava a faltar en la majoria de temes de les seves darreres entregues, on n'hi destacaven un parell d'ells, però que la resta quedava en l'oblit. Aquí, en canvi, estem davant d'un disc com a tal, un parell o tres de cançons una mica més fluixes que la resta, però aquesta resta, per treure's el barret a cada track.
I què ha passat aquí? Com pot haver un canvi així en poc més d'un any? Chris es dopa?
Doncs no ho sé, vull dir si es dopa o no, però del que puc estar-ne segur és que gran part de culpa d'aquest canvi la té el seu nou cantant, de qui voldria dir que és sang fresca, però no seria el cas... es tracta ni més ni menys que de Graham Bonnet, a qui crèiem retirat a la cançó lleugera... però no, i ens ho demostra a cada tema, amb una potència i una força que costen d'assimilar (i més si escoltes el disc veient les fotos de la promoció, amb el seu típic pentinat a lo James Dean, i americana d'un color groc pistatxo a joc amb els pantalons).
Si abans ja era un plaer escoltar Impelliteri amb Rob Rock a la veu, ara és un luxe amb Mr. Bonnet, tant que si no es trenca aquest tàndem entre guitarrista i cantant, tot i el nom de la banda, la recordarem tant per Chris com per Graham.
Lluís
|
