Imperia, o el que és el mateix, la banda d'Helena IrenMichaelsen, o el que és el mateix per tots els que vam veure les fotos de promo del seu primer disc, aquest tros de putón verbenero que va marxar de Trail of Tears per fer un gòtic més simfònic, doncs ara arriba al seu tercer disc. Ara mateix, si no la coneguéssim, no faríem massa cas a discos sota l'etiqueta de gòtic simfònic, perquè ens ha passat el mateix que amb el power, el metalcore o altres, ens hem afartat de l'estil.
Per què ens hem afartat? Doncs pel mateix que dels altres estils, apareixen un munt de bandes que el 99% acaben sonant igualetes unes d'altres. En aquest cas, simpàtiques senyoretes que canten totes igual, i l'Helena no és cap excepció.
Quan hi havia poques bandes d'aquest tipus, Imperia sobresortia, però ara mateix, amb centenars de bandes fent el mateix, a un nivell tècnic, creatiu (en aquest cas, pseudo-creatiu) i vocal massa similars entre la majoria d'elles, doncs Imperia no sobresurt, tret que posem a Helena de costat i competeixi amb altres senyoretes menys dotades pectoralment parlant. Disc que no està malament, però no ens sorprèn per cap banda, ni ens ofereix cap cançó que destaqui, ni res que avivi el nostre interès ja perdut en aquest estil.

Lluís