“La guerra dels cantants”. Així es traduiria el nou àlbum dels berlinesos amb major capacitat d'execució del Metall Folklòric/Medieval que jo conec en tota la terra. L'única banda que disc a disc és capaç de renovar-se, d'oxigenar les seves idees i d'exercitar la seva creativitat ens acaba d'endossar un nou àlbum. I vull remarcar això de nou ja que no tan sols es tracta de l'últim disc, sinó que In Extremo ens el presenten nou d'idees, amb cançons que no hem sentit abans (encara que el so de la gaita ajudi a creure que determinades melodies estiguin més que gastades). La capacitat de lliurar-li contundents acompanyaments rítmics als seus temes, la facilitat per dotar d'aquesta melodia folklòrica a cançons que ja per si mateix sonarien bé sense aquest component, i sobretot l'elegància i l'habilitat per alternar entre noves cançons i cançons antigues (del segle XII, per exemple) expressades fins i tot amb el llenguatge propi de l'època. In Extremo són capaços de tele transportar-te amb la seva música just allà on ells pretenen. “Sängerkrieg” està carregat d'aquestes melodies que juguen amb la teva ment, ple de temes amb substància i virtuts suficients per compensar les carències dels temes menys destacables. En “Sängerkrieg”, In Extremo també proven sort amb el castellà (aquesta vegada no l'antic) amb un resultat curiós i més que simpàtic.
Sóc conscient que més que una crítica de l'últim àlbum d'In Extremo això sembla un especial cap a la banda alemanya, però el resultat obtingut amb aquesta “guerra de cantants” mereix menció especial cap als mèrits de la banda, allunyant-la de qualsevol mena de comparativa que a algú se li pugui ocórrer fer amb la resta de bandes del gènere Folk.

Sergi