Qui hagi llegit les meves crítiques sabrà que les bandes de power-metall melòdic tenen poques possibilitats de quedar bé amb les meves paraules.
Uns em diuen que em passo de la ratlla, però les mateixes bandes van matar i van enterrar l'estil als noranta, fans com jo del gènere acabem odiant-nos a nosaltres mateixos per haver anat a algun concert d'HammerFall o Stratovarius i haver contribuït així al fenomen posterior.
Però bé, tenim bandes que aguanten aquí sense fer el ridícul, i normalment són les situades en aquest terreny que tan bé van saber salvar de la destrucció bandes com Nocturnal Rites.
Pel que fa a metall melòdic, amb una base més power, no està gens mal, el punt èpic just, sense exagerar, cors de fons per acompanyar la veu en determinats moments, que és per al que haurien de servir, i no per a grandiloqüències diverses i diverses. Una segona veu femenina molt encertada, etc… Tot això força ben fet i cada cosa en el seu lloc (l'única cosa que no m'agrada són uns bombos massa apagats pel que fa a la resta de la bateria, molt potent).
A més, tenim una orquestració que en la majoria de temes es manté gairebé imperceptible, però que completa unes bones composicions, que li dóna el toc per classificar a la banda de metall melòdic-power simfònic. Encara que en aquest cas aquest toc simfònic serveix per arrodonir les cançons, no per ficar orquestració perquè sí, sense cap sentit com fan la majoria de bandes del gènere.
El disc l'arrodoneix un Ian Parry a la veu (que cada vegada em recorda més a un "Biff" Byford de Saxon en les línies vocals, però amb el cos i la potència de Parry) que està esplèndid.
Segueixo dient que aquest estil està passat, mort i enterrat, i si van sortint cds com aquest, em donen la raó perquè per cada un com aquest surten 500 d'un nivell molt inferior, així que, perquè als que no hagueu d’escoltar-vos tots aquests discos dolents, gaudiu d'Inifinty Overture.

Lluís