Tercer disc d'aquests bavaresos que practiquen folk metall, i com la majoria dels alemanys que fan folk metall, s'assemblen a In Extremo. I aquí podríem començar a enumerar les diferències pel que fa a la gallina dels ous d'or del folk metall, però el que més destaca d'Ingrimm és tant com musicalment s'acosten a In Extremo, sobretot so de guitarres i gaites, i força pel que fa a la veu.
La principal diferència amb els mestres seria la potència i l'agressivitat, molta per part d'Ingrimm, tant a la veu, arribant en la majoria de temes als guturals (combinats amb tornades més melòdiques com bé han après dels grans de l'estil), com en la base rítmica, més ràpida i agressiva.
O sigui, que bàsicament tenim a uns In Extremo emprenyats i furiosos, al contrari que el 99% de les seves bandes imitadores, que ho proven per l'altra banda, amb molta baladeta i mig temps, i per a això ja existien Svbway To Sally i altres que ho fan millor i amb més estil. També es diferencien del 99% de les bandes imitadores dels genis del folk metall en una altra cosa: la qualitat. I és que Ingrimm es posen gairebé gairebé a l'altura d'In Extremo, en aquesta combinació única de qualitat i ganxo per a l'oient, no és el "sonem així però fem-ho fàcil perquè els entrin millor els temes i ens comprin el disc" de la majoria d'imitadors, és un "sonem així, fem-ho de puta mare, fotem-li canya i ara ho retoquem una mica perquè els nostres gustos quallin amb els de l'oient".
Una molt bona opció per als amants del gènere ja que és un disc que acaba amb la mateixa potència i qualitat amb què comença.

Lluís