Trilogia dels pits.

Segona part: Més enllà de la normalitat.

Dins d'aquest capítol voldria afegir que segons quins pits, podrien estar catalogats com a ideals. Els de silicona en són un bon exemple. La seva ubicació no. No és el mateix trobar-te'ls sota la barbeta d'una model que al cim del paquet d'un transvestit que està pagant el primer crèdit per a la operació, i a punt de demanar-ne un altre per desenpallegar-se del que ha convertit una magnífica nit, en una de les més exasperants de la teva vida.

Into Eternity estan més a prop d'ésser la model que el transvestit. El problema està en que de vegades volen anar-se'n massa enllà i t'acaben creant la sensació de que t'estàs perdent, i que hi haurà aquell error que convertirà una bona cançó en quelcom banal o desagradable. Estalviant el encreuament de veus UDO-Halford, no volent fusionar essències blackies en mig d'un Death melòdic tècnic que no ho necessita, aquest seria un disc de referència perquè posseeix una qualitat fora de qualsevol discussió.

Devi