Quatre anys han passat des del seu segon treball, gairebé els mateixos que van deixar passar entre aquell i el seu debut discogràfic com a Iron Mask. La veritat és que els ha anat bé, molt bé si recordem on apuntaven amb el seu primer disc.
D'un primer cd de power metall força passable, passem a un segon disc on apareixia un toc neoclàssic, i les col•laboracions d'Oliver Hartmann i Richard Andersson que li aportaven qualitat i serietat.
Aquí ja no tenim a l’Andersson, però l’Oliver Hartmann segueix col•laborant en aquest projecte, i encara que ho fa de forma exemplar, aquesta vegada no ho considerarem com al millor del disc.
Aquests anys entre disc i disc han servit a aquesta gent per arreglar errors i cercar la direcció correcta, cosa que la majoria de bandes o no saben fer-ho o el seu orgull els ho impedeix. Iron Mask deixen en el passat el més power de la seva música, i es centren en un metall melòdic força elegant (a part d'algun tema més èpic com “Forever in the Dark” que contrasta amb la resta del disc), amanint-ho amb la mateixa proporció tant amb tints neoclàssics com progressius.
Bona nota per a una banda que ha passat de compondre power fàcil a una música elegant i força treballada.

Lluís