El temut efecte 2000 de fa ja una dècada potser no es va carregar tots els aparells informàtics i electrònics, però sí que aquell any va marcar un abans i un després en diversos aspectes de les nostres vides: La indústria audiovisual nord-americana va passar de grans produccions cinematogràfiques a fotre la pasta i els guionistes a les sèries de TV i passar de les pelis. A Europa ens van fotre l'economia amb l'euro. A Àsia s'obren al capitalisme i d'amagat està passant a ser la primera potència econòmica. I a Amèrica del Sud, com ja estava tot fotut, l'única cosa que va poder anar a pitjor va ser el metall.
L'últim gran disc de metall argentí que recordo és el primer de Renacer, amb aquella batalla èpica a les veus entre Barilari i Bertoncelli. Després d'allò, una falta total d'idees per part de les bandes, pseudo-intents vergonyosos d'aconseguir una cosa semblant a una òpera de rock o metall, imitacions patètiques de Nightwish, i bandes com Rata Blanca que passen de ser una referència nacional a un acudit de sí mateixos, potser per influència de l'spanish cutre-metall (perquè puguin seguir fotent-nos la culpa de tot), però molts grups deixen de banda la dignitat i la classe.
Jason que sempre s'havia mantingut en un segon terme, ara s'erigeixen com a referència a la seva terra, no per mèrits mateixos, sinó per enormes demèrits de la resta. No és un gran disc, és un hard-heavy melòdic força típic, algun track com “El Templo de Su Boca” que prova d’aparentar quelcom més progressiu, però no ho aconsegueix. El que passa és que no dol als oïdes, ni resulta vergonyós d'escoltar, està molt vist, però mantenen una mica de dignitat i orgull, i sembla ser dels pocs grups d’allí que es mantenen mínimament en peu.

Lluís