Des d'aquells temps a Mundanus Imperius que ens va cridar l'atenció aquella capacitat vocal, el crear melodies on era difícil, i després a sobre fer amb elles el que volgués i pujar-les fins on li vingués en ganes, hem estat fans de Jorn Lande.
Però una cosa és que ens encanti la seva veu, i una altra que li deixem passar absolutament tot. La veritat és que per alguna cosa tenim tantes queixes i amenaces, perquè no ens callem res. El cas és que crec que el seu anterior “Lonely are the Brave” va ser la culminació a una gran carrera, el seu millor cd mai editat (en solitari i amb les seves pròpies composicions), però tot i així ens va deixar un tant indiferents… Perquè? Doncs per la reiteració de recursos i melodies que ja en anteriors cds se'ns havien fet repetitius.
I aquest nou “Spirit Black” torna a reiterar-se en aquests mateixos recursos, aquestes mateixes melodies i, a sobre, sense aquest toc de mala llet ni aquesta mica d'inspiració que van fer del seu anterior disc una meravella en forma de compacte. De nou, no és un cd dolent, ni de bon tros, però passa com amb les top models, quan la veus per primera vegada és flipant, però si et cases amb ella i descobreixes que només li agrada una única postura al llit i que cada nit vesteix amb el mateix picardies, doncs deixa de ser quelcom al·lucinant per passar a ser quelcom repetitiu que no està malament.

Lluís