Primer de tot, disculpeu si aquesta crítica al final resulta un tant encarcarada i distant, però resulta que ja l’he feta uns quants cops, i perquè? Això m’agradaria preguntar al senyor Bill Gates i als seus programadors.

Centrant-nos en el disc, tot i que l’hem tingut dies abans d’acabar el 1999, no surt a la venta fins a finals de gener d’aquest 2000, això no ens permet dir que és un dels millors compactes de la dècada passada, però bé, sospito jo que ja veieu per on van les coses.

S’ha de dir que poca cosa té a veure amb els anteriors àlbums de Kamelot, tot i que la formació sigui la mateixa del “Siége Perilous”, ja no és una música progressiva amb la veu de Khan, o el que és el mateix, Conception pel damunt. Certament hi resten tocs d’aquella gran formació que fora Conception, doncs Khan ha intervingut en la composició de tots els temes, i és clar, hi ha deixat la seva empremta, però aquest “The Fourth Legacy” té un so propi i particular.

Aquest so al que ens referim, segurament és el millor del disc, entre altres moltes coses bones, doncs dins aquesta falta d’originalitat que ens té presos, on desenes de grups s’assemblen uns als altres, hi ha diverses formacions que prenen força amb els seus treballs assemblant-se només a ells mateixos (Sentenced, Therion, Ever Eve, etc...) i entre elles cal destacar aquests nous Kamelot. Dient que fan un Power Metal Melòdic barrejant-hi la vessant més progressiva del gènere, estaríem definint milers de grups diferents, llavors, d’on prové aquest so particular i únic? Primer de tot, d’una composició extremadament acurada, amb tocs orientals i exòtics a gairebé totes les seves cançons combinat amb quelcom medieval.

Tot i que amb això ja haurien complert, no queda aquí la cosa, doncs l’equip que ha produït aquest disc ha estat el mateix que va produir el “King of the Nordic Twilight” de Luca Turilli, assolint un so impecable com va passar en aquella ocasió, tot i que en aquest cas, la base era més original. Sasha Paeth i Miro s’encarreguen de produir aquest disc mereixedor de passar a la història del Metal, Sasha, a més, hi grava algunes guitarres, i en Miro s’encarrega de tots els teclats del disc i dels arranjaments orquestrals. Orquestra? Sí, però no com fan centenars de grups per imitar un so Rhapsody, Rage o Therion. És una orquestra omnipresent al llarg de tots i cadascun dels temes que composen aquest “The Fourth Legacy” però restant sempre en un segon terme, de forma bastant ambiental sense arribar mai a prendre la iniciativa en cap dels temes sinó fent-los prendre un so que ratlla la perfecció. De tant en tant trobem que puja el volum de l’orquestra o els cors o que es queden sols, però són moments puntuals de no més de deu segons, per trencar una mica el concepte lineal que normalment tenim de les cançons i dir: “Ei, aquí estem i ho fem de puta mare, i ara que ho saps, segueix-nos escoltant de fons i fruint de la música dels Kamelot com un camell”.

Potser la balada “Glory” és l’únic moment on això es trenca una mica, sense elements elèctrics, només amb una guitarra espanyola i violins, però el pes de la cançó el porten aquesta guitarra i, sobretot, la veu de Khan.

Hi trobem altres noms coneguts de l’entorn de Heavens Gate (el disc ha estat gravat als Gate Studio) com Robert Hunecke-Rizzo que junt a Dirk Buirneberg fan la percusió addicional, Cinzia Rizzo com a una veu femenina, i la xicota d’un amic d’en Sasha que ja ens va fer caure la baba al disc del bon jan d’en Luca. Direu: “sí que es compliquen la vida per no dir el nom”, però és que es diu Rannveig Sif Sigurdardóttir. A part d’altres noms coneguts com Thomas Rettke a les veus i diversos personatges al vent, les cordes, percusió i tots els diversos elements que integren el que és aquest magnífic disc.

El disc comença més ràpid que el que és la resta del disc, amb el tema que li dóna títol “The Fourth Legacy” introduït per “New Allegiance”, però es manté la qualitat, que, en definitiva és el que importa aquí.