De vegades, es diu quelcom així “això és com al vi, quan més vell, millor”. Això no cola amb la música, mireu als Deep Purple, en els últims vint anys, ni una punyetera cançó mig decent. Eh, que no estic dient que algú no pugui viure de la seva glòria passada o que els avis no puguin treure discos, tenim per un costat a uns Aerosmith que, si tenen quelcom de bo, ho editen, Que no hi ha res de bo en deu anys? Ens n'anem de gira i per gravar merdes, no les gravem. O els Saxon, discos més o menys encertats, millors o no tan bons, però cap que et provoqui arcades.
Keel van tenir el seu moment, i ara és això d'un retorn amb cd per dècada, a veure si la jubilació es fa més suportable.
Però com he dit, hi ha qui ho fa bé, i hi ha qui embrut el seu propi nom. Aquest segon retorn de Keel és força digne, temes que entren força bé, d'un hard rock ponderat i madur.
Això sí, la veu del senyor Ron Keel ja nota els anys, i a les seves cordes vocals els queden pocs moments de glòria abans de dir prou. Clar està que sense Keel, Keel no seria Keel, els fans ja calbs i panxuts no anirien a recordar velles èpoques en els seus concerts, pocs serien els que comprarien un nou disc de la banda, etc… Això sí, molt em temo que en directe en Ron Keel tindrà moltes dificultats, no només amb els temes d'aquest nou disc, sinó amb tota la seva discografia.
Com a disc no està mal, i vist (o sentit) això, com a comiat (llevat que trobi al doctor que tan bé tracta les cordes vocals de Klaus Meine), tampoc.

Lluís