Per als que no esteu molt ficats en el tema, Kenziner és un curiós grup format per dos nord-americans, Brian Harris (bateria) i Stephen Fredrick (veu), i dos finlandesos, Mikko Harkin (teclats) i el mestre de la guitarra els pares del qual batejaren com Jarno Keskinen, tot i que potser ell hagués preferit anomenar-se Pepe Kenziner. Doncs bé, aquest últim reclutà als d’abans que ja he dit per a fer un primer disc, “Timescape”, que tot i que rebé unes crítiques de la hòstia per una qualitat que no es pot escapar als cinc sentits (o eren sis?, jo que sé, pregunteu-li a en Bruce Willis) no tingué molta repercusió entre la gran massa del Metal. I heus aquí el segon capítol d’aquest estrany projecte, “The Prophecies”, en el que aquells tres d’abans amiguets del “guitar hero” prenen un xic més de cos sense limitar-se exclusivament a ser titelles del de les sis cordes, participant una mica en la composició dels temes, deu en total.

Bastant barroquisme és el que es pot trobar en aquest disc, que, a més, és un xic més ràpid que llur predecessor. Però, què passa si els mescles els dos?, doncs que el resultat, a més de ser explosiu, s’assembla a Yngwie Malmsteen, per molt que l’amic Keskinen ho intenti dissimular a base de la utilització de diferents escales. Molt deu haver begut aquest virtuós dels clàssics més clàssics d’entre els clàssics de la música clàssica, que per alguna cosa se l’anomena clàssica, dic jo.

M’agradaria ressaltar, a més de la genialitat de cada un dels músics amb llurs respectius instruments (musicals, els altres no ho sé, ni ganes), la increïble veu de Mr. Fredrick (és que com és americà se’ls anomena “Mr.”, saps?), que ha passat de tenir un registro bastant convencional a convertir-se en un prodigi, no per llur especial arribada als alts o als aguts, sinó per llur versatilitat a l’hora de expressar-se. Sap expressar amb gran amplitud de matisos tots i cadascun dels sentimients que reflecteixen les lletres de “The Prophecies”, que s’han encaminat més en la vida real i no tant en la fantasia de les historietes conceptuals com passà amb “Timescape”.