Sembla que ja no hi pot haver Edu Fernández sense Dani Pérez, ni Dani sense Edu, s'han convertit en una base rítmica referent a Espanya, i se'n van dels grups juntets, i entren en uns altres també juntets, o en aquest cas, el creen.
La veritat, jo gairebé m'hagués esperat a deixar Stravaganzza a veure com funcionava aquest nou projecte, per si de cas.
Perquè sí, comença bé, el tema inicial "Sueños Deshojados", es mou entre aquest pseudogòtic actual de veu femenina, i una tornada més moderna i rítmica, que entra molt bé.
Però a partir d'aquí, el disc es centra en la veu d'Aroa Martín que, com a corista de Stravaganzza és esplèndida, però li falta molt per portar el pes d'un disc sencer, es queda curta de registres i melodies, i acaba sent un altre disc de metall melòdic amb veu femenina de tants que s'editen a Espanya, i com aquests tants, no estan malament, però tampoc no llueixen com podrien.
Això sí, cal reconèixer que la base rítmica (on gairebé també podríem incloure la guitarra, més al servei de potenciar encara més la música que d'acompanyar a la part melòdica) és potentíssima. També cal destacar que mostren una enorme capacitat de crear, moltíssimes idees interessants a nivell musical, molts detalls instrumentals propis de grans bandes, però tot això cal saber-ho conjuntar perquè soni bé, i això és el que els falta (a més d'un/a millor vocalista), perquè al final (ja a partir del tercer o quart tema), el disc avorreix, i amb tantes idees mostrades, això no hauria de passar.

Lluís