Kiss ha tret per fi el seu esperadíssim Alive IV, un disc en directe (evident) amb la curiositat que inclou sis cançons "elèctriques" de la formació normal, cinc acústiques amb una versió reduïda de l'orquestra simfònica de Melbourne, i deu més amb l'orquestra al complert (60 músics), tot això enregistrat el 28 de febrer d'aquest any a Australia.

El primer que crida l'atenció d'aquest disc és que, tot i que el guitarrista solista vesteix i es maquilla igual que l'Ace, no és ell, sinó un tal Tommy Thayer (ex Black'n'Blue). Val que en Frehley no es al seu millor moment, però no em sembla bé que li hagin usurpat el personatge... Collons, se'n podien haver inventat un de nou, com ho feren quan entraren en Vinnie Vincent o el malaguanyat Eric Carr. Això sí, el tal Tommy clava els solos de l'Ace, tot i que potser li falta una mica del seu feeling.

En quant a la música, anem per parts: les sis primeres cançons convencen. No obstant, menys "Lick it Up", que no està malament, i "Psycho Circus", on en Paul se'n va una mica, de la resta poden trobar-se versions molt millors als anteriors Alive I i II. Les cinc següents -les acústiques amb semi-orquestra- són possiblement el millor del disc, però... i sempre hi haurà un però en aquesta crítica, les versions de "Goin' Blind" i Sure know something" del seu anterior "Unplugged" li donen mil voltes a les que s'han inclòs aquí. Sí que resulta curiós poder escoltar "Beth" amb una orquestra de veritat, després de tants anys, i el millor del disc: "Shandi", un tema quasi oblidat del Unmasked que, tot i que només sigui per la nostàlgia, han recuperat amb molt d'encert.

I arribem al disc 2, és on les 10 cançons inclouen a l'orquestra al complert (amb tots els seus integrants maquillats com els Kiss). Tret de "Great Expectations", composada amb orquestra en el seu moment, i "I was made for loving you" on sí que enganxen els arranjaments, la resta no m'ha convençut en absolut. El cas és que totes aquestes cançons eren molt potents de per sí, i l'únic que aconsegueixen ficant-hi l'orquestra és suavitzar-les. Hi ha moments on em fotria a hòsties amb les seccions de corda i vent... Senzillament, per a mi no funciona la mescla. Què ha sigut d'aquella època on els progenitors responsables tancaven a casa a les seves filles si sabien que els Kiss anaven a passar a menys de 10 kilòmetres? Com és possible que la increïble "God of Thunder", un tema que la seva versió original provocava calfreds en directe, soni com una banda sonora de Disney? A què fan olor els núvols?

El disc no deixa de ser una curiositat, però de poder escollir, jo em compraria només el primer (i amb reserves)... El segon li deixo als quatre gats als que els agradà l'S&M de Metallica.

Fausto