Sabeu aquesta mania que tens a vegades amb alguna cosa de menjar, que només amb veure'l et donen ganes de buidar el teu estómac compulsiva i precipitadament? Però a vegades, vas a sopar a casa dels pares de la teva núvia, i encara que saben que odies això, està en tots els plats. Per no quedar malament ho proves i sorpresa! O està cuinat de manera diferent o li havies agafat mania sense haver-ho provat abans, perquè es pot menjar.

Aquest és el cas d'aquest "Serenity" de Kotipelto, per a la meva sorpresa, quan ja tenia un coixí preparat per si de cas m'adormia, i les portes de la casa obertes per arribar al bany per si de cas havia de vomitar, ha resultat que no ha fet falta res d'això.

Realment no és un magnífic disc, tècnicament dista molt dels grans temps d'Stratovarius, són ritmes senzillets, riffs molt simples, i poca imaginació en estructures i sobretot en els cors. Sí, ja sé que no parlem de Stratovarius, sinó del senyor Kotipelto en solitari, però després de provocar-nos una desmesurada somnolència amb els seus anteriors dos patètics cds, aquest nou treball està més enfocat a la música d'Stratovarius de la segona meitat dels noranta, el que també significa que no porta aquesta càrrega de edulcoració musical que provocava vòmits fins i tot en dejú.

Ha trobat bones melodies, la seva veu està en el seu punt més madur, això unit a una música senzilla com he dit, però no per això dolenta, ens deixa un disc que, encara que amb un estil ja del passat, és el millor que ha fet qualsevol d'Stratovarius en solitari o en conjunt, en els últims 10 anys.

Lluís