Després d'un primer cd en solitari que no aportava res al món "Dream Theater", i en un moment que el món "Dream Theater" es limita als fans de la pura demostració tècnica, ningú de l'equip tenia ganes d'escoltar el segon treball del menys virtuós dels DT. Però hi ha hagut algun canvi en l'equip de les paranoies, i al nou, encara en la seva condició de becari, li toquen els treballs bruts, i entre ells està l'escoltar-se el que els altres no volem escoltar.
El fet és que em va venir i em va dir "escolta-ho". Jo em vaig quedar en pla "escolta, no saps qui sóc? Sóc el que odia a Dream Theater, succedanis i imitadors, a tots de la mateixa manera, a veure si t'ho aprens ja". El cas és que m'ho va dir totalment convençut, com el meu gat quan va caçar el periquito dels meus pares per segona vegada, sabia que rebria, però els seus instints podien amb ell i el van convèncer de que era el més correcte.
Així doncs, el vaig escoltar, i res més punxar el disc, et surt una veu gutural i et passen dues coses per la ment:
1 - Cony. i això?
2 - Aquest no és en James LaBrie. Bé! M'he equivocat de cd!
Però sí que és James LaBrie, l'única cosa que en aquest nou treball col.labora amb en Peter Wildoer, vocalista dels thrasheros Non-Human-Level, exbateria d'Arch Enemy, Time Requiem, Old Man's Child i actual bateria de Darkane. Com veieu, no és el típic tiu interessat a plagiar a Dream Theater, ni en so ni en forma de cantar, sinó que és el típic tiu bruto.
Es comporta a la bateria d'aquest disc de metall progressiu, no així a les veus, que es combinen amb les d'un James LaBrie menys cridaner del que és habitual per obtenir, he de reconèixer-ho, un magnífic resultat final. Llàstima que no sigui la tònica del cd sencer, on acaben predominant els temes més "James LaBrie" a l'antiga usança, és a dir, usant els recursos vocals i musicals que ja tenim més que avorrits, però és una tònica que es va veient tallada per aquest nou so més potent i modern quan col.labora en el tema el senyor Wildoer i els seus guturals.

Lluís